Crits, rialles, baralles, insults, vergonya, primers petons, somnis, tristors, paraules, multiplicacions, balls, parelles, amics, sorpreses, premis, joguines, llibres, colònies, esbarjos, professors, cançons, FELICITAT...
Recordo l’etapa dels sis anys als dotze com una de les millores viscudes fins ara.
El pare em llevava a les vuit del matí. Jo m’aixecava amb un somriure d’orella a orella i de seguida em rentava i em posava a veure els dibuixos.
A punt de ser l’hora d’entrar a classe, jo sortia de casa. Feia vint-i-dos passos contats i ja era a l’escola.
Pujava unes escales per arribar a la classe, les quals més d’un cop m’havien provocat un acte de malaptesa. De camí, em creuava amb els meus companys i companyes d’escola.
Pràctiques II: una escola situada a un barri humil de Barcelona, al barri de Sants; familiar i propera .
La gent que hi va viu per allà a la zona. El fet de que els companys de classe visquessin a prop de l’escola facilitava la connexió entre les famílies i ajudava a mantenir una relació més estreta amb els companys de classe.
Recordo les classes molt acollidores, decorades amb paperines i fulls de colors. Les parets de les aules eren d’un to verd clar i cada una disposava d’un enorme finestral que recorria una part sencera d’un dels laterals de la classe.
Mai oblidaré les entrades de classe de la professora Elena Garí. Tothom tremolava quan ella entrava a l’aula. Jo creia sempre que no era per tant. Era una dona molt exigent , però alhora era molt bona persona. Tenia un rerefons molt maco i agradable, però, a l’hora de controlar qui havia fet la feina semblava una veritable maga. Sempre endevinava qui no havia fet els deures, i no recordo que mai s’equivoqués. Coneixia les mirades, ens observava, ens estudiava l’interior i d’aquesta manera aconseguia que aprenguéssim moltísim.
Jocs Florals, Carnestoltes, Nadal...Recordo moltes activitats adients en cada moment. Mai oblidaré els Jocs Florals: la rosa, el diploma, la medalla... El sentir-me escoltada per un munt d’infants revoltosos...Any rere any aquest premi despertava en mi les ganes d’escriure, d’interessar-me per la lectura i fins i tot d’anar a classe amb més ganes i il·lusió.
El lema NO a la guerra , SI a la pau estava força vinculat a l’escola. Fèiem molts tallers tractant els temes de la pau i de la seva cara oposada. Suposo que això m’haurà influenciat a l’hora de determinar un dels objectius i somnis més importants per a mi. Aquestes activitats em despertaven el sentiment de SOLIDARITAT. Per aquesta raó, una de les meves metes all llarg de la trajectòria que suposarà la meva vida, és realitzar una escapada solidaria a un país del Tercer Món, a un país amb dificultats per a la supervivència. Sé que no arreglaria les coses, però no podria sentir-me millor col·laborant amb un projecte d’aquest tipus.
En definitiva, em sento orgullosa d’haver anat a l’escola Pràctiques II ( Ramon Pané ) del carrer Guitar al barri de Sants de Barcelona. Cada cop que penso en aquells temps se m’omple la cara d’infinits somriures i se m’eriça la pell. És fantàstica l’escola de primària.
